Concha Piquer desitja des de fa temps conèixer a Federico García Lorca. No en va ell és el poeta més sol·licitat del moment i ella la cantant mes famosa d'Espanya. Aquesta trobada ha de produir-se. Dona acostumada a decidir el seu destí i a no rebre mai un no com a resposta, li demana al seu col·laborador Rafael de Leon que citi al poeta en el Teatre Espanyol de Madrid, on assaja el seu nou concert. Vol proposar-li que li escrigui una cançó.

Federico accepta la invitació. D'una banda, admira la veu de la cantant, per un altre està desitjós d'aconseguir nous ingressos que, units al teatre, li permetin portar el nivell de vida que sempre ha somiat i del qual, a la fi, està començant a gaudir. Això sí, li han explicat tantes coses (i no sempre bones) de la valenciana que hi va amb unes certes objeccions, molta curiositat (i bastant retard), a la trobada.

Però, una vegada cara a cara, les cartes s'aniran posant sobre la taula. La veritable raó d'aquesta trobada és avisar a Federico que la situació del país és irreversible. Concha sap de bona font que el seu nom figura en diverses llistes negres. La “gent com ell” hauria de fugir a l'estranger al més aviat possible. Per la seva pròpia seguretat. Federico no creu que la sang arribi al riu i que els ànims es calmaran.

No obstant això, un terrible esdeveniment, l'assassinat de José del Castillo a pocs metres del teatre, fa a Federico replantejar-se la situació. Potser hauria de fugir. Concha li diu que ella li pot facilitar en aquest mateix instant un passatge per a Mèxic. No ha de perdre un minut. Però el poeta no té tan clar que aquest sigui el seu destí. Espanya és la seva pàtria. I mai se sentirà en ella EN TIERRA EXTRÑA.