L'Hipòlit és dentista, un dels bons, amb una virtut discutible: voler una vida ordenada, una consulta impecable i la sensació de tenir-ho tot sota control. Fins que un accident el deixa en coma i, quan es desperta, descobreix un “superpoder” que ningú ha demanat: somnis que semblen premonitoris.

En una d’aquestes visions veu la seva dona, la Laura, amb un altre home. I el pitjor és que, a la vida real, tot comença a encaixar massa bé: apareix un nou protètic dental, hi ha una mirada, un gest, una frase fora de lloc… fins que, inevitablement, Hipòlit entra en la fase més perillosa de l’ésser humà: la de “jo ja ho sabia”.

A partir d’aquí, Hipòlit fa el que faria qualsevol persona assenyada: entra en paranoia, construeix una teoria impecable i comença a actuar per avançar-se al futur. Però com més intenta corregir-lo, més l’alimenta, perquè el futur no sempre es deixa canviar. I quan la realitat comença a comportar-se com un malson, la comèdia es torna negra, neuròtica i trepidant, plena de girs, on la pregunta no és què passarà, sinó: què faries tu si creguessis que ja saps què passarà?