El muntatge icònic i referent de Bieito amb les veus de Rachvelishvili, Margaine i Abrahamyan

Tot i el fracàs de la seva estrena i que pràcticament va acabar amb la vida de Bizet, Carmen ha esdevingut, des del darrer quart de segle xix, una de les òperes més estimades pel públic d’arreu. Sobre el relat homònim de Prosper Mérimée, el compositor francès va convertir la gitana cigarrera en un personatge immortal per la seva llibertat indòmita, marcada per la fatalitat.

Amb aquest títol, el director escènic Calixto Bieito va debutar en el món de l’òpera, en el marc d’un ja llunyà Festival de Peralada del 1999 —mesos abans de la reobertura del Liceu— i amb un muntatge que després s’ha reposat en diversos teatres nacionals (incloent-hi el Liceu) i internacionals. L’acció s’ubica al nord de l’Àfrica, en el marc d’una de les últimes colònies espanyoles, en què la suor de la vida i la sang de la mort corren cap a un fatal i mutu encontre.

Òpera en quatre  actes. Llibret de Henri Meilhac i Ludovic Halévy basada en la novel·la homònima de Prosper Mérimée.